Revista Perspectiva | 14 marzo 2025.

Després (o abans?) Del neoliberalisme

    16/07/2018.

    Ramon Boixadera Bosch

    Gabinet Tècnic FSC-CCOO

    Els anys '70 van ser una època de grans convulsions socials, igualment febril pel que fa a polítiques econòmiques. A Europa Occidental, la radicalització del moviment obrer va desbordar els estrets marges dels consensos de postguerra, basats en redistribuir els fruits d'un elevat creixement econòmic, induït mitjançant polítiques keynesianes. L'establishment evitava amb això qüestionar el poder de la classe capitalista en el centre de treball, en la esfera de la qual l'Estat intervenia amb el sol fi de coordinar "estratègicament" les inversions privades i garantir la pau social.

    Aquesta recepta va perdre la seva eficàcia a mesura que els intents d'estimular la demanda degeneraven, al llarg de la dècada, en crisi de balança de pagaments, mentre el capital manifestava una postura cada vegada més antagònica, contestant amb una espiral inflacionista i una vaga de inversions a les reivindicacions de la majoria treballadora.

    Alguns, com Thatcher i Reagan, van aportar el seu suport a la patronal a través de la liberalització dels intercanvis financers, la privatització de les empreses públiques i el desmantellament de les institucions de negociació col·lectiva, per tal de produir un nou equilibri en la correlació de forces: equilibri que, de bona o mala gana, va acabar sent acceptat -si més no, a nivell nacional- per les forces de tall socioliberal. Una part de l'esquerra, en canvi, va optar per no capitular i resistir a la deriva neoliberal reforçant el poder de la classe treballadora mitjançant el control democràtic de l'economia.

    La més coneguda d'aquestes propostes va ser, segurament, el Pla Meidner. Adoptat oficialment pel sindicalisme suec el 1976, el pla preveia la constitució de fons controlat pels sindicats del 20% dels beneficis anuals, que havien de capitalitzar obligatòriament en accions de l'empresa.

    A més d'oferir als sindicats una participació en els beneficis (que havien de reinvertir-se en la pròpia empresa o en la formació dels seus treballadors), el pla hauria permès que la classe treballadora es convertís col·lectivament en propietària de la majoria del capital productiu en unes dècades: transformant radicalment una societat que segueix estant entre les més desiguals d'Europa en termes de riquesa (i, per extensió, en termes de la propietat dels mitjans de producció, tot i la major igualtat en l'ingrés). No obstant això, la victòria de la socialdemocràcia sueca el 1983, afeblida després del seu pas per l'oposició i el rearmament de la patronal, no va ser suficient per adoptar aquestes mesures, que van acabar desapareixent del seu programa.

    També al Regne Unit, l'arribada del laborisme al poder el 1974 va anar acompanyada d'un intens debat al voltant d'una Estratègia Econòmica Alternativa, basada en la planificació imperativa de la inversió i el crèdit en amplis sectors de l'economia, sota la participació directa de les seccions sindicals. Des del Ministeri d'Indústria, es va afavorir la reconversió d'algunes indústries (com Lucas Aerospace) combinant la participació de treballadors i treballadores amb una transformació de l'activitat productiva cap a objectius socials i ecologistes. La intervenció de l'FMI el 1976, però, va posar fi a aquests heterodòxies; marcant el camí en el qual la victòria dels conservadors en 1979 aprofundiria.

    Una acció més clàssica (i també més radical) va ser la del govern Mitterrand, que al 1981-82 nacionalitza la totalitat del sector bancari i financer i alguns dels principals grups industrials gals (en sectors tan diversos com l'energia, la química, la siderúrgia o l'electrònica), que s'uneixen a l'important sector públic heretat de l'Alliberament. És sabut, però, que la propietat pública tot just va introduir canvis en la gestió: fins al punt que el sector financer en mans del Govern va conspirar alegrement contra la seva estabilitat, facilitant la fugida de capitals i l'especulació contra el franc francès en els mercats de divises. Tenallat per la inestabilitat econòmica i el creixent dèficit en la balança de pagaments, Mitterrand capitula el 1983: Nous avons beaucoup rêve...

    La qüestió del control democràtic de l'economia pot ser considerada llunyana en una època en què drets tan elementals com el de negociació col·lectiva o el de vaga han de ser defensats contra la voracitat de la patronal i els seus representants. Però la realitat en què aquests plans s'originen segueix vigent, ja que segueix sent difícil afrontar els problemes de la desigualtat i l'atur mitjançant polítiques keynesianes sense intensificar l'ofensiva del capital contra el treball i sense incórrer, accessòriament, en desequilibris externs que obren la porta a la intervenció de l'FMI i el capital financer (o, en el cas de l'Eurozona, en dèficits fiscals en el finançament del qual el BCE i els especuladors de deute públic compleixen el mateix paper). Una ofensiva sindical conscient i sostinguda desemboca, pel seu propi impuls democratitzador, en un qüestionament del monopoli capitalista en la producció: tasca per a la qual hem d'estar preparats.

    Dilluns, 16 de juliol de 2018